25 d’abril de 2008. Avui no és Sant Jordi, però nosaltres ho celebrem ara com si ho fos... aquesta tarda de divendres la dediquem a celebrar aquesta esdeveniment cultural amb la visita d’una escriptora reconeguda que ens explica com és el seu dia a dia i com és el procés de creació d’un llibre seu... després s’entreguen els premis als millors creadors d’aquest any en els Jocs Florals i, finalment, nosaltres tancarem l’acte amb una petita cantada...
Per segona vegada durant aquest curs hem assajat la col·locació de la coral en l’espai físic i això ens fa guanyar temps... tothom sap on va... el que tenim per endavant és curt, i ho hem assajat bé aquest mateix matí, així que anem per feina amb il·lusió... Primer, SI ET QUEDES AMB MI, correcte i necessària per escalfar veus. Després, CAMINS. Instrumentalment correcte; la gent no s’imagina la feinada que hem tingut amb aquesta cançó. L’acordió de la Queralt queda amagat entre tanta veu, i és una pena perquè sona bé i hi ha molta feina darrera. Així que decidim canviar-la de lloc i col·locar-la més cèntrica. Amb la Laura i la seva flauta no tenim problemes perquè li hem posat un micròfon. Després, CAMÍ RAL. Afinada, correcte. I acabem amb NOVA VIDA, la versió en català preparada per a l’ocasió d’una cançó original en castellà de Sergio Dalma. El so del teclat de la Marta queda molt intens perquè també li hem posat un micròfon i baixem sobre la marxa el volum. Ja veig que caldrà cada vegada més que fem proves de so abans de les actuacions: ens fem grans. A mitja cançó el públic comença a seguir el ritme aplaudint i això ens sorprèn gratament. Però també ens despista. Ens oblidem de com fa el final i la cançó s’esvaeix en el moment que havia de ser més intensa... al final hi ha aplaudiments i la sensació personal que ho hem fet bé, però també és cert que ho podíem haver fet millor. Acaba l’acte i segur que alguns de vosaltres trobeu a faltar la rosa que en els darrers anys ens donaven a l’acabar... i és que aquest any som molts, moltíssims i ja hem acordat prèviament que no és necessari...
Tinc la sensació que ho hem fet bé però poc intens i ens ho confirmen després. Som més que mai, però sembla que, o ens fan vergonya els nostres companys, o hem entrat a mig gas i s’ha perdut en intensitat. És quelcom que ja ens havia passat a la Trobada de Corals. Cal cantar sense limitacions, sense miraments, sense pensar que la gent ens està mirant perquè en el fons no ens miren a ningú i ens miren a tots... cantar enmig d’un conjunt ens hauria de fer perdre les pors individuals i gaudir del moment cantant perquè se’ns escolti...
Ja s’ha acabat, i de nou hem posat el nostre granet de sorra en un esdeveniment de l’escola. No sé vosaltres, però nosaltres estem cansats. No sé si és la tensió, o els petits nervis que es poden tenir abans, o simplement que és divendres... hem gaudit un any més de la Diada de Sant Jordi i amb aquesta ja van quatre participacions... felicitats, Bojos!
Per segona vegada durant aquest curs hem assajat la col·locació de la coral en l’espai físic i això ens fa guanyar temps... tothom sap on va... el que tenim per endavant és curt, i ho hem assajat bé aquest mateix matí, així que anem per feina amb il·lusió... Primer, SI ET QUEDES AMB MI, correcte i necessària per escalfar veus. Després, CAMINS. Instrumentalment correcte; la gent no s’imagina la feinada que hem tingut amb aquesta cançó. L’acordió de la Queralt queda amagat entre tanta veu, i és una pena perquè sona bé i hi ha molta feina darrera. Així que decidim canviar-la de lloc i col·locar-la més cèntrica. Amb la Laura i la seva flauta no tenim problemes perquè li hem posat un micròfon. Després, CAMÍ RAL. Afinada, correcte. I acabem amb NOVA VIDA, la versió en català preparada per a l’ocasió d’una cançó original en castellà de Sergio Dalma. El so del teclat de la Marta queda molt intens perquè també li hem posat un micròfon i baixem sobre la marxa el volum. Ja veig que caldrà cada vegada més que fem proves de so abans de les actuacions: ens fem grans. A mitja cançó el públic comença a seguir el ritme aplaudint i això ens sorprèn gratament. Però també ens despista. Ens oblidem de com fa el final i la cançó s’esvaeix en el moment que havia de ser més intensa... al final hi ha aplaudiments i la sensació personal que ho hem fet bé, però també és cert que ho podíem haver fet millor. Acaba l’acte i segur que alguns de vosaltres trobeu a faltar la rosa que en els darrers anys ens donaven a l’acabar... i és que aquest any som molts, moltíssims i ja hem acordat prèviament que no és necessari...
Tinc la sensació que ho hem fet bé però poc intens i ens ho confirmen després. Som més que mai, però sembla que, o ens fan vergonya els nostres companys, o hem entrat a mig gas i s’ha perdut en intensitat. És quelcom que ja ens havia passat a la Trobada de Corals. Cal cantar sense limitacions, sense miraments, sense pensar que la gent ens està mirant perquè en el fons no ens miren a ningú i ens miren a tots... cantar enmig d’un conjunt ens hauria de fer perdre les pors individuals i gaudir del moment cantant perquè se’ns escolti...
Ja s’ha acabat, i de nou hem posat el nostre granet de sorra en un esdeveniment de l’escola. No sé vosaltres, però nosaltres estem cansats. No sé si és la tensió, o els petits nervis que es poden tenir abans, o simplement que és divendres... hem gaudit un any més de la Diada de Sant Jordi i amb aquesta ja van quatre participacions... felicitats, Bojos!
