16 d’abril, 2008

XIV Trobada de Corals de Secundària a Sabadell (I)

16 d’abril de 2008. Avui ha estat el dia de la XIV Trobada de Corals de Secundària a Sabadell. Ha estat un bon dia. Crec que ha valgut la pena. Penso en tot el que avui ha passat i també recordo el que vam viure l’any passat a Granollers i veig moltes diferències... ha estat diferent i crec que ho hem viscut encara més...
Ens ha tocat llevar-nos d’horeta per no trobar-nos amb problemes a l’entrada a Sabadell i arribem a on ens toca un parell de minuts abans que les guies que ens han adjudicat. Les dues noies estaran tot el matí amb i per a nosaltres. Gràcies per la vostra ajuda.
Quan arribem, membres de l’organització ja ens fan saber que les altres escoles que han de fer el cant individual a l’Auditori de Caixa Sabadell tenen problemes: una avisà ahir que no es presentarà i l’altre ve de Berga i arribarà a les 10h. Ens ho fan saber com si fos un problema, però nosaltres ho preferim veure d’una altra manera: gaudirem d’un escenari per a nosaltres sols durant una bona estona.
El passeig fins l’auditori no se’ns fa llarg i esmorzem abans d’entrar. Ens dona temps per decidir que s’està millor dins que fora, per perdre una piloteta enmig d’unes plantes i per descobrir que el membre de l’organització que estarà amb nosaltres i la Maite es coneixen: el món és un mocador...





Pugem per una escala de cargol xulíssima. Hi ha sessió de toilettes prèvia improvisada que se’m fa eterna. Les noies del grup col·lapsen els lavabos i les últimes en sortir són les de primer: aquestes noies apunten maneres!
Entrem dins l’auditori i ens donen una bosseta amb la samarreta oficial de la trobada que haurem de portar durant el cant final. Tenim molt temps per endavant abans que no arribi l’altra coral, així que decidim fer un assaig de dimecres com sempre, però en un espai diferent: un assaig en un escenari com cal. De públic: les nostres guies i un parell d’amigues, un parell de membres de l’organització i nosaltres mateixos. Fem un repàs d’un bon grapat de les nostres cançons, amb més o menys fortuna, i després de cada cançó rebem els aplaudiments del nostre entregat públic. Gaudim d’una bona estona de música, i crec que ens ho passem bé cantant, el que per a nosaltres és el més important. El membre de l’organització ens fa saber que es nota que ens ho passem bé i ens felicita a tots plegats per la nostra tasca. L’Eva volta per la sala i enregistra sense que ens adonem massa, i gràcies a ella després podrem tenir un bon material per fer el muntatge de la trobada. Gràcies per gaudir amb nosaltres d’aquest dia i fer-nos aquest bon regal!




Finalment, l’altra coral entra a la sala i arriba el moment de la veritat. No sé com el vau viure cadascú de vosaltres; jo m’ho vaig passar bé. Em va semblar que no ho vam fer malament, potser una mica continguts. Em deia la Maite després que la segona cançó va quedar millor que la primera, tot i que jo ho vaig viure al revés, potser perquè em vaig adonar només començar el Boig per tu que la guitarra estava una mica desafinada, com de costum. Durant el Cada dia és un nou pas jo em vaig quedar “atascat” en el ritme un parell de moments i recordo haver rigut al descobrir els nois de la darrera fila movent la pancarta de l’escola al ritme de la cançó... una mica més tard vaig veure que eren el Lluís i el Víctor els encarregats de donar vida al nostre logo...
Després vam poder gaudir de les cançons de l’altra coral: un IES de Berga. La sensació que em va quedar és que ho van fer força bé, més o menys com nosaltres. I a continuació començà la peregrinació cap a la Fira de Sabadell. No sé, no se’m va fer tant llarg com l’any passat... durant el camí vaig haver de patir les idees esbojarrades de d’algunes de vosaltres i els comentaris quan ens creuàvem amb guies masculins d’altres grups, el crit de la Sandra al trobar-se cara a cara amb un pobre gosset, vaig gaudir sentint-vos cantant mentre caminàveu (tot i que l’any passat fou més intens) i, fins i tot, em vaig enfadar quan algú us va recriminar quelcom que no podia recriminar...


Ja allà vam entrar força ràpid i s’ha de dir que estava tot súper organitzat... potser no van passar deu minuts des que vam arribar a l’exterior de la Fira fins que vam arribar a les nostres cadires... no ha de ser fàcil organitzar tres mil persones, però ells ho van aconseguir... el que ens vam trobar era molt diferent al que havíem viscut només un any abans... aquí tots miràvem al mateix lloc i això inicialment em va semblar menys “familiar”... de segur que així va ser, perquè no va haver “ones” del públic, perquè no ens veiem... però també estàvem més propers tots plegats i això va ajudar a pujar la temperatura en certs moments... les pantalles central i laterals varen ser una gran idea i van apropar l’escenari com mai... i també quelcom per aplaudir fou l’”speaker”, l’altra ànima de la festa després del Constantí Sotelo... les demandes de silenci a tort i dret, els comentaris afilats envers els polítics, la idea d’anomenar una per una totes les escoles... a mi, personalment, em va entretenir força...

L’assaig previ a la cantada es fa una mica pesat, però també és súper necessari i ajuda molt, sobretot a grups com nosaltres, que arribem allà a mig fer... em va servir per copsar que la versió de Nabucco que havíem de fer tampoc era tant difícil (excepte uns compassos on les veus eren súper altes) i per gaudir de la directora que ens va conduir en la cançó de Els Pets... alguns em va semblar que us rèieu de com exagerava els moviments, però m’agradaria que la valoréssiu perquè sense actitud no hi ha motivació... el mestre Sotelo ens va guiar de nou pels terrenys de la seva cançó... no sé, em va semblar veure’l una mica més apagadet que l’any passat i el seu discurs se’m va fer una mica més pesadet, però continua sent una imatge a seguir de l’actitud viva i positiva d’un home que viu la música i la joventut tot i els anys...


A l’acabar l’assaig, algú em pregunta “ja està?” i jo li contesto: “no, encara no ha començat” i no s’ho acaba de creure... sí, ara queda el concert de veritat amb la presència de les autoritats... que em perdonin, però no acaben de quadrar en un acte com aquest i, a més, arriben tard... cal, però, el seu suport perquè aquest tipus d’actes tirin endavant... ja presents, comencem de veritat... Nabucco com mai, un principi a ple rendiment... l’”speaker” introdueix el tema de la cançó, els esclaus recorden amb nostàlgia la seva terra... després la cançó Sàpigues company amb lletra de Pere Quart, un homenatge a Sabadell... és de lluny la que queda pitjor perquè es nota que molta gent no se la sap... és una cançó amb una lletra amb intenció i una música amb detalls bonics, però que no enganxa ni de lluny amb el jovent... menys mal que surt millor que en els assajos... la tercera cançó és la reina de la festa... Jo sóc el teu amic, de Els Pets... me n’adono ja en els assajos que la lletra és més maca del que podia pensar d’una lletra d'aquest grup català... “Jo sóc el teu amic, vull que em molestis, sóc aquí, parla'm o plora, que no tinc cap altra feina aquesta nit”….val la pena, i a més queda espectacular... no tant com el tema de Titanic de l’any passat, però quasi quasi... és la primera vegada que se’m posa la pell de gallina... després Els Segadors... un himne que surt com havia de sortir, intens i emotiu... segona vegada que se’m posa la pell de gallina... a continuació El cant de la trobada, amb el “Visca!” final impressionant i, finalment, L’hora dels adéus... és curiós com una cançó popular escocesa se’ns fa tant propera... Deu minuts després som dels últims en abandonar l’espai. Ja quasi no queda ningú. El paisatge és més desolador que una altra cosa... milers de cadires buides, papers al terra per tot arreu, quasi el silenci...



I ara a dinar. Anem a La Bassa de Sabadell. Se’m fa potser llarg, però val la pena. Ens trobem amb una gran extensió de gespa per acabar el dia amb tranquil·litat. A nosaltres els profes ens toca menjar en un espai més o menys restringit i passem allà una estona. Però de seguida que veiem que va acabant el dinar passem a la gespa a gaudir d’un geladet que ens ha portat l’Eva i d’un pastís que ha portat de casa. Us anem mirant i veiem com xerreu alguns i com jugueu amb aigua uns altres... Una bona cloenda. Fem una foto de grup ben xula i tornem a casa. L’autocar ja ens espera. Durant la tornada parlem d’amor, de parelles, de la primavera, i de la vida... ja ha acabat el dia... un dia diferent, un dia destinat a la música... la música que ens uneix, que ens agermana, que fa que el món sigui millor... la música que fa que una idea com Bojos per la Música segueixi viva... fins la propera!

1 comentari:

Jenny Sanchez 3A ha dit...

Va ser un dia espectacularrrr!!!!!
i ho varem fer millor que els de Berga per que anar de fichas del parchís.....ejem som els millors esta demostrat a més ens varen posar dels primerets al recinte on varem cantar tots junts (si es que saven apreciar lo bo jejeje)voldria dir tantes coses de aquell dia que....uffff
el mes mes mes important va ser que ens ho varem passar de....piiiii mare jejeje va ser fantástic i Xavi com em tornis a mullar....
aaa Joel enrecordat de demanar que el any vinent ens portin a un altre lloc amb piscina pero plena!!!!