El dia 27 de desembre a la tarda vam actuar en dues residències d’avis: L’Aurora i les Germanes Josefines.
Cada vegada que anem a cantar a la gent gran se m’omple l’esperit perquè, observant com les iaies ens miren, me n’adono que estem fent una bona obra. Sí, la veritat és que costa molt arrossegar-vos a alguns perquè vingueu, però la veritat és que no ens ho passem pas malament i la gent gran ens ho agraeix profundament. N’estic segur.
Sigui com sigui, aquest any hem batut tots els rècords de participació. Perquè tot i venir només 28 dels quasi 70 membres del grup, la veritat és que ha estat l’any que més persones hem anat a cantar a una residència. I veient el poc espai que vam disposar en ambdós llocs, quasi millor ser pocs i amb ganes de fer-ho, que tot el grup. No sé pas on ens haguéssim col·locat tots plegats!
La nostra cantada de nadales a l’Aurora fou important per un doble motiu afegit:
1r. Perquè fou la nostra primera actuació fora de l’escola en aquest curs 2007-2008.
2n. Perquè era la nostra primera visita a aquesta residència.
La veritat és que la residència te un espai per cantar petitó, però potser a l’estiu podríem cantar en el pati interior que tenen que és preciós, oi?
Quan vam arribar a lloc, de seguida vaig tenir una doble sensació estranya: per una banda, estàvem molt apretadets i, tot i que la majoria ja estàveu ben col·locats, em va costar organitzar una mica el tema de les jaquetes, els instruments, etc. D’altra banda, vaig sentir una calor especialment intensa, de manera que de seguida vaig començar a suar... potser, fins i tot, l’ambient estava caldejat... podria ser la raó per la qual el Xavi Vericat va tenir una mena de mareig...
Sigui com sigui, vam anar fent el nostre repertori com vam poder (potser alguna segona veu una mica més coixa per manca d’alumnes)i va ser xulo perquè alguna iaia cantava i tot (penseu que els fa tanta il·lusió que els vinguin a veure i que cantin per a ells que està bé que s’animin a alliberar-se i a mostrar les seves emocions). Em va sobtar positivament que moltes tararejaven les cançons que tocàvem amb les flautes. Aquestes cançons las vam pensar com a complement i estan col·locades en el repertori per anar descansant la veu i resulta que van tenir també un paper protagonista.
Al final del repertori la sorpresa la vam tenir nosaltres. Ens van oferir un berenar que va ser força important. De fet, dels millors que he vist en els anys que portem als BpM! I també ens van oferir un “aguinaldo” que vaig rebutjar educadament, perquè els BpM simplement volem compartir el nostre temps i la nostra música. Estic segur que la majoria vau agrair moltíssim el berenar. I jo també.
També cal destacar que van venir uns quants pares a veure’ns, i això és molt important. Sempre hem convidat als pares als nostres recitals i l’experiència diu que venen molt poquets. I és una pena. Nois i noies: heu d’animar a les vostres famílies a que us vinguin a veure. Sou una delícia cantant i és una pena que s’ho perdin! Aquest any crec que aconseguirem, però, que alguns pares comparteixin també amb nosaltres algunes de les nostres vivències.
Després vam anar caminant a l’altra residència. Fèiem una fila allà plegats, baixant pel carrer... alguns amb els barrets de Papà Noel, d’altres amb les panderetes... amb la Maria Teresa de secretaria vam quadrar molt bé el tema de la distància, així que en poc més de deu minuts ja estàvem davant del convent de les monges Josefines on havíem de fer el segon recital. Vam fer unes fotos de grup i cap endins. Les iaies ens esperàvem i vam anar per feina. Aquí vam tenir una mica més d’espai, fins i tot jo vaig tenir una cadira. I vam fer el recital amb més calma... jo tinc aquesta sensació, potser perquè tenia als meus fills per allà. Curiós veure gatejar el Job mentre cantàveu... Un avi d’algú de vosaltres ens va fer el favor de gravar-nos amb la meva càmera. I uns pares ens van fer fotos i vídeos en l’Aurora. A veure com ha quedat tot plegat!
Quan vam acabar vaig trigar una mica en recollir-ho tot i una monja em va agrair el recital. Al sortir ja no hi éreu la majoria. Cap problema. Perquè vosaltres ja havíeu complert de sobres. Havíeu fet feliços uns avis i unes iaies durant una bona estona, i això no te preu. Recordeu les seves mirades i els seus ulls mentre cantàveu. Són aquests detalls els que donen sentit a iniciatives com la d’aquest dia.
Que passeu molt bé el que queda de festes i que el 2008 ens porti també molta música i moltes ganes de compartir-la.
Cada vegada que anem a cantar a la gent gran se m’omple l’esperit perquè, observant com les iaies ens miren, me n’adono que estem fent una bona obra. Sí, la veritat és que costa molt arrossegar-vos a alguns perquè vingueu, però la veritat és que no ens ho passem pas malament i la gent gran ens ho agraeix profundament. N’estic segur.
Sigui com sigui, aquest any hem batut tots els rècords de participació. Perquè tot i venir només 28 dels quasi 70 membres del grup, la veritat és que ha estat l’any que més persones hem anat a cantar a una residència. I veient el poc espai que vam disposar en ambdós llocs, quasi millor ser pocs i amb ganes de fer-ho, que tot el grup. No sé pas on ens haguéssim col·locat tots plegats!
La nostra cantada de nadales a l’Aurora fou important per un doble motiu afegit:
1r. Perquè fou la nostra primera actuació fora de l’escola en aquest curs 2007-2008.
2n. Perquè era la nostra primera visita a aquesta residència.
La veritat és que la residència te un espai per cantar petitó, però potser a l’estiu podríem cantar en el pati interior que tenen que és preciós, oi?
Quan vam arribar a lloc, de seguida vaig tenir una doble sensació estranya: per una banda, estàvem molt apretadets i, tot i que la majoria ja estàveu ben col·locats, em va costar organitzar una mica el tema de les jaquetes, els instruments, etc. D’altra banda, vaig sentir una calor especialment intensa, de manera que de seguida vaig començar a suar... potser, fins i tot, l’ambient estava caldejat... podria ser la raó per la qual el Xavi Vericat va tenir una mena de mareig...
Sigui com sigui, vam anar fent el nostre repertori com vam poder (potser alguna segona veu una mica més coixa per manca d’alumnes)i va ser xulo perquè alguna iaia cantava i tot (penseu que els fa tanta il·lusió que els vinguin a veure i que cantin per a ells que està bé que s’animin a alliberar-se i a mostrar les seves emocions). Em va sobtar positivament que moltes tararejaven les cançons que tocàvem amb les flautes. Aquestes cançons las vam pensar com a complement i estan col·locades en el repertori per anar descansant la veu i resulta que van tenir també un paper protagonista.
Al final del repertori la sorpresa la vam tenir nosaltres. Ens van oferir un berenar que va ser força important. De fet, dels millors que he vist en els anys que portem als BpM! I també ens van oferir un “aguinaldo” que vaig rebutjar educadament, perquè els BpM simplement volem compartir el nostre temps i la nostra música. Estic segur que la majoria vau agrair moltíssim el berenar. I jo també.
També cal destacar que van venir uns quants pares a veure’ns, i això és molt important. Sempre hem convidat als pares als nostres recitals i l’experiència diu que venen molt poquets. I és una pena. Nois i noies: heu d’animar a les vostres famílies a que us vinguin a veure. Sou una delícia cantant i és una pena que s’ho perdin! Aquest any crec que aconseguirem, però, que alguns pares comparteixin també amb nosaltres algunes de les nostres vivències.
Després vam anar caminant a l’altra residència. Fèiem una fila allà plegats, baixant pel carrer... alguns amb els barrets de Papà Noel, d’altres amb les panderetes... amb la Maria Teresa de secretaria vam quadrar molt bé el tema de la distància, així que en poc més de deu minuts ja estàvem davant del convent de les monges Josefines on havíem de fer el segon recital. Vam fer unes fotos de grup i cap endins. Les iaies ens esperàvem i vam anar per feina. Aquí vam tenir una mica més d’espai, fins i tot jo vaig tenir una cadira. I vam fer el recital amb més calma... jo tinc aquesta sensació, potser perquè tenia als meus fills per allà. Curiós veure gatejar el Job mentre cantàveu... Un avi d’algú de vosaltres ens va fer el favor de gravar-nos amb la meva càmera. I uns pares ens van fer fotos i vídeos en l’Aurora. A veure com ha quedat tot plegat!
Quan vam acabar vaig trigar una mica en recollir-ho tot i una monja em va agrair el recital. Al sortir ja no hi éreu la majoria. Cap problema. Perquè vosaltres ja havíeu complert de sobres. Havíeu fet feliços uns avis i unes iaies durant una bona estona, i això no te preu. Recordeu les seves mirades i els seus ulls mentre cantàveu. Són aquests detalls els que donen sentit a iniciatives com la d’aquest dia.
Que passeu molt bé el que queda de festes i que el 2008 ens porti també molta música i moltes ganes de compartir-la.
